La màquina de Turing

També disponible en: es

Fragment de On the Importance of Being Emergent de Peter Cariani¹. En la pugna entre els fundadors de la intel·ligència artificial contra els defensors de la cibernètica, cal entendre que el paradigma dominant de la IA fins als anys 80 era el de les representacions simbòliques dels problemes, i per tant descartava mètodes com l’aprenentatge autònom i les xarxes neuronals, basats en el processament estadístic i contemplat per la cibernètica, que irònicament avui dia és el que més s’associa a la intel·ligència artificial.

---

Al meu entendre, l’error més exasperant que cometen els editors [d’Emergence and Embodiment] és confondre la cibernètica primerenca amb la IA simbòlica i la informàtica (com en la primera frase del teaser a la contraportada del llibre). Els “aspectes matemàtics i d’enginyeria de la cibernètica” es caracteritzen com a “Intel·ligència Artificial (IA), robòtica, informàtica i tecnologies de comandament, control i comunicacions” (pp. 34–35). Tot i que la cibernètica primerenca va incloure la teoria de control adaptatiu i algunes robòtiques (les tortugues autònomes de George Walter), la cibernètica era i és bastant diferent de la informàtica i la IA (“IA simbòlica”). Aquests moviments tenen objectius, conceptes i mètodes fonamentalment diferents – la cibernètica es refereix a l’organització d’acció efectiva en el món a través de la incorporació de fins en els mitjans, no les possibilitats computacionals i representacionals dels sistemes de símbols – però l’afany sembla ser barrejar tot en una “tecnociència” infocomputacional que ens ha donat “un ordinador al teu escriptori i un iPhone a la teva butxaca” (p. 35). Quan molts comentaristes de teoria cultural confonen la cibernètica amb simulacions de vida artificial, autòmats cel·lulars, estudis de complexitat i l’emergència computacional à la Wolfram, hom té la sensació que les profundes diferències filosòfiques entre la cibernètica i aquests enfocaments computacionalistes d’avui dia són poc apreciats.

L’antagonisme, tant filosòfic com financer, entre la cibernètica i la IA sembla història oblidada. La IA va néixer en una conferència a dartmouth el 1956 que va ser organitzada per McCarthy, Minsky, Rochester i Shannon, tres anys després que les conferències de Macy sobre cibernètica haguessin acabat (Boden 2006; McCorduck 1972). Els dos moviments van coexistir durant aproximadament una dècada, però a mitjans de la dècada de 1960, els defensors de la IA simbòlica van obtenir el control dels canals de finançament nacional i van desfinançar la recerca en cibernètica. Això va liquidar eficaçment els subcamps de sistemes autoorganitzadors, xarxes neuronals i màquines adaptatives, programació evolutiva, computació biològica i biònica durant diverses dècades, deixant als treballadors en gestió, teràpia i ciències socials mantenir viva la flama. Crec que algunes de les polèmiques entre teòrics de control de primer ordre i multituds de segon ordre que vaig presenciar en dècades posteriors van ser el resultat acumulatiu d’un canvi de finançament, pertinença i recerca de les ciències naturals “dures” a les intervencions sociopsicològiques “toves”. Les guerres de clans es produeixen quan disminueix la reserva de recursos naturals. En lloc de files d’estàtues gegantines de moai als turons de Nowbarren, ens hem deixat biblioteques d’escrits monumentals sobre idees profundes els significats originals de les quals s’estan perdent ràpidament amb el temps.

---

§Notes